Versió ampliada (anar a la versió curta)
Pròleg
El concepte del tren
La maleïda barrera del pas a nivell
Si acceptem que Papa:Noes reuneixen les característiques necessàries per ser considerats un tren d’alta velocitat del (nou) pop-rock en català, bé hem d’acceptar que la formació no ha de conformar-se fent recorreguts de línia de rodalia.
És un fet assumit (o que hauríem d’assumir) que el mercat de la música en català és geogràficament i lingüísticament limitat, i ho segueix sent encara que aquests límits geogràfics o lingüístics s’estirin fins al màxim. El mercat dels Països Catalans, el dels deu milions de parlants, en el cas que sigui més tangible que utòpic, segueix sent limitat. Per créixer, doncs, cal desbordar els límits, trencar les barreres dels passos a nivell, deixar de pagar peatges pel fet de cantar en català. l això s’ha de poder fer. De fet, Antònia Font ho comença a demostrar, encara que experiències com la recent expedició de grups catalans a Madrid i València no hagi estat precisament un èxit rodó.
Però el secret de tot plegat potser està més a dins que a fora. M’explico. Abans de pretendre que els grups d’expressió catalana puguin tocar arreu amb normalitat, i per arreu entenc allà on hi ha afició pel pop i el rock sense més ni més, el més lògic és aconseguir una normalitat a casa nostra. Diu l’Albert Jordà: “Si em pregunten quins grups catalans m’agraden, dic que Elena, Love of Lesbian, Sidonie, Glissando… I d’aquests només n’hi ha un que canta en català, però tots ho són, i aquí estem per la música“. I té tota la raó. La seva experiència, compartint cartell amb formacions com El Diablo en el Ojo o Australian Blonde, marca el camí a seguir. “Ens hauríem de barrejar més per l’estil que no pas per la llengua“, continua precisant el cantant de Papa:Noes.
l això precisament és el que cal fer. Cal trencar amb la verticalitat lingüística a l’hora de programar concerts i apostar decididament per una horitzontalitat estilística. Això és molt més lògic i rendible, encara que hi hagi inèrcies deutores de l’època del rock català. Els ajuntaments per exemple. Quants d’ells es plantegen sistemàticament programar una nit de rock català, quan seria més útil per als músics programar nits de pop independent, rock alternatiu o el que fos? Evidentment, els consistoris no són els únics responsables, també sabem que hi ha festivals musicals molt oberts musicalment en els quals els grups que canten en català potser no estan vetats, però sí sota sospita i en quarantena indefinida. Però si aquestes actituds desapareixen, la resta vindrà rodada.
No serveix de res tenir una bona màquina si la fiquem en via morta o la destinem únicament a fer curts serveis turístics. Papa:Noes, i com ells, molts altres grups, necessiten camp per córrer, i, si pot ser, amb ample europeu, però per això hem de començar per tenir les nostres pròpies vies a punt.
Per Jordi Palmer. Diari Avui, 15 de gener de 2003
Inicis
PAPA:NOES es va formar a finals de 1999 amb Albert Jordà (veu i guitarra), Gerard Mallorquí (bateria), Andrés Quiñones (guitarra) i David Morlà (baix), precedit per una curta carrera en solitari i inquieta del seu cantant. Amb un estil obert i poc convencional dins el terreny del pop-rock, comencen a experimentar amb l’electrònica sense fer-ne un ús desmesurat, però apte per a donar-li un tret diferencial a la banda. Engrescat amb les sonoritats vingudes del Regne Unit, amb uns anys noranta carregats de canvis i diversitat en el pop i el rock, el grup vol introduir aquell so dins l’espai musical expressat en llengua catalana, encara verge en aquell terreny.
Durant el març del 2000, graven la seva primera maqueta oficial amb la col·laboració a les guitarres i a les mescles del guitarrista i productor Jordi Armengol (Lluís Llach, Quimi Portet, Maldita Nerea…). Aquest enregistrament serà clau en el futur de la banda, ja que els durà, entre altres coses, a guanyar el 6è Concurs de Maquetes Enderrock. La gravació es va dur a terme als estudis El Corral que Kike Colmenar tenia a Cambrils, amb l’ajuda tècnica d’Enric Granollers. Es van gravar 9 cançons, de les quals algunes pistes ja van ser aprofitades d’algunes sessions de gravació anterior. És per això que a la maqueta van arribar a participar músics que no formaven part del grup, com Pau Saracho a la guitarra elèctrica o Luís Chacón a les percussions. El disseny i logo de la portada, com també el bateig oficial del nom del grup, va anar a càrrec de l’artista, educador visual i agent cultural Jordi Pallarés. A causa de la complexitat de la producció, la banda va tenir que ampliar el seu format passant a ser cinc membres, amb la col·laboració a les veus de Maribel Torres, que ja havia participat a la maqueta. Albert Jordà, també compaginaria les tasques de guitarrista amb la introducció d’alguns teclats als concerts durant aquell estiu.
Oficialment, el primer concert fou al Cafè l’Auca de Torredembarra, un 21 de juny de l’any 2000. El setlist destacava per la interpretació íntegra de totes les cançons de la maqueta, inclosa la descartada “Acròbata” i una versió del cantant nord-americà Beck, “Jack-Ass”. Però el concert on el grup es va graduar com a tal, va ser el que van fer a la final del 6è Concurs de Maquetes de la Revista Enderrock. Aquell dia, tal com recorda el seu cantant, el grup es va afermar al famós lema “sortiu i gaudiu” de Johan Cruyff i es va entregar amb totes les seves energies a les sis cançons que van triar per al repertori: Lliris clars, Ves, Cor petit, Objecte animal, Ardent i una apoteòsica A l’Heura per tancar el concert. La historia de Papa:Noes acabava de començar.
Aquell any, no només van ser finalistes aquell any del concurs Enderrock, també ho van ser del D.O. Tarragona, amb un total de 6 finalistes, entre ells els reconeguts grups de la demarcació tarragonina Murmur, Coda, Improbables o Terraplane. La final es va celebrar durant les Festes de Sta. Tecla de Tarragona, sent vencedors els Murmur de Valls.
Mono
Dos anys més tard, el grup publica el seu àlbum de debut titulat “Mono” (Música Global, 2002), gravat a l’estudi La Fundació de Sabadell amb la col·laboració a les veus del cantant Santi Balmes (Love of Lesbian) i del cantautor Lluís Llach. La presentació del disc els portarà a trepitjar escenaris com l’Espai, La Mirona, El Sielu i festivals com el Mercat de Música Viva de Vic, Senglar Rock i Rebrot entre d’altres. El número 174 de la revista Enderrock (abril 2010) considera la cançó “Ardent”, inclòs en aquest treball, com una de les “100 millors cançons del pop en català“. El juny de 2013, la mateixa revista, esmenta el disc en una selecció dels 200 millors àlbums de la banda sonora de la música en català dels últims vint anys (1993-2012).
El disc conté 12 cançons, les quals destaquen amb enèrgiques guitarres “A contracorrent”, “Com si res”, “Pervers paisatge”, les més introspectives “Gotes de mel”, “Sol privat” i “Egoisme”, aquesta última amb la col·laboració a les veus del cantant de Love of Lesbian Santi Balmes, i les clàssiques de tall més pop electrònic com “Ardent” o “A l’Heura”. El cantautor Lluís Llach participa en la darrera cançó del disc titulada “Dins el llit”, una mena de cançó de bressol on la veu del cantant de Verges si escau a la perfecció.
El disc, el més arriscat, eclèctic i dinàmic de la banda, agrupava el passat i present del grup, amb totes les cançons més representatives de la banda fins aquell moment.
El disseny de la portada va anar a càrrec de Juan Montenegro, director artístic i redactor en cap de la publicació de cultura contemporània b-guided, i de Javier Tles a la fotografia.
Segona classe
Durant el 2004 el grup fa un parèntesi per treballar amb les cançons del pròxim disc. A finals d’aquest any, entren a gravar un altre cop als estudis La Fundació de Sabadell, amb la col·laboració a la producció de Xavi Vidal i Berni Mora. La nova proposta musical de Papa:Noes és un so més enèrgic i directe, més cru i aspre, amb unes cançons molt naturals, de tall pop avantguardista. Malgrat la idea clara de manifestar un canvi de rumb, el disc s’encalla a l’estudi i necessitarà dues etapes de gravació per tirar-lo endavant. En aquesta ocasió, Lauren Pérez gravarà els baixos i entra a formar part de la banda, compaginant els directes amb David Morlà. La resta de músics, Gerard Mallorquí, Andrés Quiñones i Albert Jordà, continuaran al capdavant del grup. Finalment, les mescles queden llestes el març de 2005, però no seria fins a l’estiu de 2006 que viatjaria fins als estudis Music Lan d’Avinyonet de Puigventós per ser masteritzar.
El segon dels treballs de la banda arriba a les botigues a finals de 2006 amb el títol “Segona classe” (Edicions Singulars, 2006) i amb la col·laboració del músic Xavi Vidal a les veus de la cançó “Silenci”. Els seus directes arriben a escenaris com el Senglar Rock a Lleida (2007) i les Festes de Sta. Tecla de Tarragona (2006). L’any 2007 el clip de la cançó “Tan real“, inclosa en aquest treball, va ser seleccionat pel portal Ritmes.cat com a Millor Clip de l’any i la revista Enderrock l’inclou en el DVD editat en motiu dels seus Premis l’any 2008.
La portada i el disseny del CD va anar a càrrec de Fernando Prats, dissenyador, fotògraf i col·laborador habitual de la banda i d’Albert Jordà en projectes posteriors.
Etapa final
La darrera actuació en directe de la banda fou a Corbera de Llobregat el 30 de setembre de 2007, amb un regust estrany en acabar el concert i amb la incertesa de si la banda es tornaria a reunir mai damunt un escenari. On sí que ho va fer va ser al local d’assaig per enregistrar una versió de la cançó “Els temps estan canviant” de Sau per a un disc de tribut d’aquesta banda, editat per la revista Enderrock el febrer de 2009. La mescla va anar a càrrec del guitarrista Jordi Armengol. Un final sense fi, on tot va acabar amb suspens i amb un gran interrogant sobrevolant el futur de la banda.
Durant els anys que el grup va estar en actiu, en van anar formant part diversos músics i col·laboradors.
Albert Jordà: veu, guitarres, teclats
Gerard Mallorquí: bateria
Andrés Quiñones: guitarres
David Morlà: baix
Àngel Santiago: teclats
Lauren Pérez: baix
Adela Fernández: teclats
Maribel Torres: veus al disc “Maqueta”
Sergio Santiago: baix al disc “Mono”
Olga Romero: veus al disc “Mono”
Jordi Armengol: guitarres al disc “Maqueta”
Luís Chacón: percussions al disc “Maqueta”
Pau Saracho: guitarres al disc “Maqueta”
PAPA:NOES: “Resultat musical interdisciplinari de dubtosa paternitat“(Jordi Pallarés)