Parlar de Lluís Llach i no caure amb els tòpics se’m fa complicat i més en un dia com el d’avui, on l’endemà de l’adéu davant el seu públic, tot pren un regust de nostàlgia acumulada de ja fa uns quants anys. Des de l’estiu de 1994 (data de quan ens varem conèixer) al febrer de 2006 (últim concert que el vaig veure, Sala Apolo, gira i.) han passat 12 anys on Llach ha estat per mi quelcom més que un artista admirat. Sé que no li agradarà llegir això, però per mi la paraula mestre, mentor, amic, company, algú que sempre no ha tingut un no per resposta, totes aquestes paraules sempre es quedaran curtes davant la seva grandesa. No vull caure amb el típic recull d’anècdotes i histories, i tenint en compte que això és la blog d’un grup de poprock, faré només escala en un moment determinat de la nostra relació.
Papa:Noes es troba preparant el seu disc de debut quan de repent una cançó, no prevista dins el repertori de gravació, apareix una tarda com una nana cantada a cau d’orella. Recordo que em va agradar de seguida, ja mentre la tocava, i de seguit vaig escriure la lletra. Una curta però directa lletra on, amb una referència a J.V. Foix, just quan a la primera estrofa pronunciava “dins el llit és quan hi veig clar…” i la definició de l’estat d’una persona quan se’n va al llit a dormir, on sembla que res li pot passar, “dins al llit el mal mai no em ve, dins el llit només hi ha pau” rematava el contingut conceptual del nostre primer àlbum. Una nana per adults? Si, així la varem definir. Musicalment tenia un acompanyament una mica complicat; viola Tailandesa domèstica, caixes de ritmes barates, una acústica, una baix fet amb sinte, etc. El cas és que no recordo com va sortir la idea però varem pensar que Lluís Llach podria ficar alguna veu en aquesta cançó. O cantar tota la cançó i jo fer les segones veus. Mentre ens decidíem o no ja l’havíem trucat. Va dir que si, però que l’hi enviéssim una maqueta de la cançó i que ja en parlaríem. Va rebre la maqueta, la va escoltar i ens va dir que si. Em sembla que li va sorprendre el tipus de cançó però li va agradar.
Tarda del 4 d’abril de 2002, Port Esportiu de Barcelona. En Lluís deix el seu vaixell per pujar plegats en el seu vehicle cap a l’estudi La Fundació a Sabadell. Quan arribem ja ens esperaven en Xavi Vidal, Berni Mora, Gerard Mallorquí i un fotògraf que deixarà testimoni d’un dels moments més bonics i tendres de la historia del grup. Llach va per feina, i després d’una quantes preses ja s’ha fet amb la cançó, deixant-nos a tots bocabadats. La seva veu, tant i tant escoltada per tots els presents, de cop servia per donar color a una de les nostres cançons. La meva veu amb la seva veu. Impressionant. No m’ho podia haver imaginat mai. Però allí hi era. Allí estàvem. Tot va passar molt de pressa. Moltes sensacions en una tarda que sempre recordarem. Que mai oblidaré. Com molts altres moments.
(Foto C. Rodriguez)
Per tot això, i per moltes i moltes coses més,
GRÀCIES LLUÍS.
Albert.