“El disc es diu Segona classe perquè és el segon disc de Papa:Noes i és també com una segona lliçó, que no sabem encara si donarem o rebrem. També és com un bitllet de vol en segona classe: per molt que dins del nostre cor considerem que la música que fem és de primera classe, no podem obviar que ens trobem en la segona classe de la música feta en català, que alhora és com la segona classe de la música estatal… i que la música, en definitiva, és tractada com si formés part de la segona classe de la cultura.” Albert Jordà, EL PUNT, per X. Castillón, 1/03/2007. Segons el mateix Xavier Castillón, “poques vegades el títol d’un disc ha estat tan ben argumentat“, però podríem estar parlant i escrivint hores i hores sobre aquest assumpte. Un tema latent que no deix indiferent a músics i a grups d’arreu de Tarragona, Catalunya, Països Catalans, Espanya, Europa… I és que de res a poc hi ha un abisme.
Quan va ser l’hora de pensar en el títol dels disc, un sempre remena les lletres de les noves cançons per treure una frase o paraula que resumeixi el seu contingut. Inclús el títol d’una cançó pot arribar a ser del disc. Buscant un lloc, Callats en el desert, Tan real, o d’altres com Sense precedents, Fenòmens sense precedents, Senzillament sense precedents, El després de tot plegat, Consumibles per a series B, etc, etc, etc. Títols que fàcilment podien haver estat el segon àlbum de PAPA:NOES. Sabia que el concepte, REBAIXES o 2×1 o SUPERDISCOUNT, fins hi tot “usar y tirar” resumia el sentiment que teníem a llavors sobre la música que fèiem en el mercat que ens trobàvem, i que per tant el nou disc seria un recull d’ofertes. Tot té un preu i el nostre és molt baix. No és una imatge derrotista, us ho asseguro.
Però, la ràbia hi era latent en totes les cançons. I des de Callats en el desert (primera cançó que es va fer per al nou disc) fins a les vàlvules d’escapament en Si no pensés en res (última cançó que es va fer per al nou disc) hi havia en cada nota i en cada lletra el regust, el record i l’experiència de la nostra creuada pel desert. Desert=Silenci=Último de la fila=Segona classe. Mono havia estat un disc debut on havíem experimentat entre cometes el nostre camí, sense complexes. Ara calia parlar de tot sense complexes. Sentiment de viure en segona classe, fills de classe treballadora, treballadors (músics) d’una fàbrica que surten a manifestar-se per un salari més digne. “ROCK CATALÀ”, on mig país ha entès que tots som iguals, i l’altre mig simplement… passa. Treure’ns aquesta espina ens costarà molt. Com a músics que sortim al carrer per que se’ns escolti. Per reivindicar una cultura, contaminada de fabriques de churros on només el concepte “èxit” està per davant del concepte qualitat. On la industria els hi roden els ulls com si fossin maquines escura-butxaques. On la tele només bombardeja amb merda continuada i la cultura ocupa un espai superreduït i a les tantes de la matinada. On programes de karaoke són els únics programes musicals d’una tele que tots paguem. A fi de comptes penses que al final més valdria haver-nos dedicat a una altra cosa. Una merda. “Jo soc l’artista el cantant el pallasso” com deia l’Ovidi.
Per amor a l’art. Forever.